CONCEPTES TEÒRICS

8-2-2013

Contacte de llengües

La sociolingüística, disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge, es l'encarregada d'analitzar els següents aspectes relacionats amb l'ús lingüístic: 

• Monolingüisme: és la parla d'una sola llengua, pero s'ha de dir que és un fenòmen casi antinatural per la existencia d'un nombre molt elevat de llengües (al voltant de 6.000) que fà que als estats es parle més d'una. Per tant, el més normal és l'anomenat plurilingüisme, la parla de dues o més llengües.

Ens trobem dos tipues de monolingüisme, l'individual (utilització d'una sola llengua de manera habitual) i el social (llengua com a moneda de canvi en una societat), com he dit abans, ambdos aspectes casi antinaturals.

• Llengües minoritaries i llengües minoritzades: Pel que es refereix a les llengües minoritaries, podem dir que son aquelles que tenen un nombre reduït de parlants com per exemple el català (11 milions de parlants) o el suéc (10 milions de parlants).

Respecte a les llengües minoritzades, són aquelles que pateixen el desplaçament d'una llengua dominant. El català, es també una llengua minoritzada perque conviu en un país on hi ha una llengua dominant (l'español). Pero hem de tindre en compte que no hi ha un paral.lelisme entre llengua minoritaria i llengua minoritzada. Exemple: el suéc es una llengua minoritaria, pero no minoritzada.

• Bilingüisme: es la parla de dues llengües a un mateix nivell (dues llengües en contacte), el cas més simple el tenim en el plurilingüisme. Cal dir, que el domini de dues llengües a un mateix nivell és una situació un tant utòpica, ja que un individu sol tindre una predilecció i un major domini per una llengua.

El bilingüisme presenta tres tipus, el bilingüisme individual que es pot clasificar segons el grau de domini de la llengua (passiu - actiu), segons el grau de domini (simétric - asimétric) i segons la motivació picològica (instrumental - integratiu), el bilingüisme social que afecta a grups sencer o col.lectius i que sols es dona quan s'imposa una llengua a un poble (una llengua està per damunt d'una altra) i per últim el bilingüisme territorial definit com un espai dividit en dues zones en les que es parla en cadascuna una llengua pròpia.

*El terme bilingüisme queda reduït a situació en que s'usen dues llengues.



LES NORMES DE CASTELLÓ

El 21 de desembre de 1932 les més significatives entitats culturals valencianes i un important nombre d’escriptors, polítics i intel·lectuals arribaven a un acord per tal d’emprar les mateixes normes ortogràfiques en els seus escrits, i aprovaren el que coneguem amb el nom de Normes de Castelló o de 1932.

Aquest fet va suposar i suposa actualment una gran trascendència per al valencià; tant és així que podem afirmar, sense exagerar gens ni mica, que les Normes de Castelló representen un dels esdeveniments més significatius de la història de la llengua dels valencians, i sens dubte un dels més rellevant de tot el segle XX. I això per dos motius:

El primer perquè a partir d’aquell moment els valencians tenim una ortografia unificada, element imprescindible per encetar un procés de redreçament lingüístic, que ens ha de portar a assolir uns mínims de normalitat en l’ús públic de la llengua. A més a més, aquesta ortografia es mantenia en consonància amb l’emprada pels principals escriptors de la Renaixença, com Teodor Llorente, i l’aprovada el 1913 a Catalunya per l’Institut d’Estudis Catalans i que els mallorquins també feien servir.

El segon dels motius, per l’elevat grau de conformitat amb que van ser aprovades les normes ortogràfiques; la pràctica totalitat d’escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals, els principals periòdics i setmanaris,... les empraran sense vacil·lar ni qüestionar la seua validesa, conscients com eren que l’augment de l’ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat que portà la II República feia imprescindible aquest acord.

HISTORIA SOCIAL:

-S. II: Romanització.

-S.IX-X: Consciència que s’ha passat del llatí vulgar a les llengües romàniques.

-S.XII: Primers textos escrits en català romanç:

- Llibre Jutge (traducció del Fòrum Indicum dels visigots).

-Homilies d’Organyà.

-S.XIII: Es conserven textos jurídics com els Furs de València i les primeres dues cròniques com el Llibre dels fets de Jaume I i la crónica de Desclot a més de poesía trobadoresca.

- El llatí continua sent la llengua de la cultura de les universitats i l’església.

-S.XIV: Poesia religiosa i moral

Destaquen:

-          Ramon Llull (ajudà a la conformació de l’estàndard literari primerenc).

-          Francesc Eiximenis.

-          Bernat Metge

Compromís de Caspà Ferran d’Antequera: Trastàmara (castellà).

-S.XV (Segle d’Or): Destaquen:

-Joanot Martorell (escribí el Tirant lo Blanc).

- Ausiàs March (poeta).

-Jordi de Sant Jordi.

- Sor Isabel de Villena (senzillesa del llenguatge).

- Jaume Roig (col.loquialisme).

-Joan Roís de Corella (prosa valenciana).

Unió de Castella i Aragó: Isabel i Ferran (castellanització total).

-S. XVI-XVIII (DECADÈNCIA):

 El terme decadencia fou encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposición al de Renaixença, periode durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

-Guerra de successió de la Corona d’Aragó: els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades.

- Després de la derrota, Felip V restaurà el Decret de Nova Planta que prohibia l’ús públic i oficial de la llengua catalana i es perderen Menorca i Sardenya.

- Com les clases altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic, per tant la literatura es castellanitza.

-S.XIX: (RENAIXENÇA):

 -L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicamnt amb la publicació de L’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

- Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un movimient de recuperació de l’ús literari del català.

-En acabar el segle XIX la perspectiva literaria i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

·         S’havia trencat amb el decandiment dels segles anteriors.

·         S’havia recuperat la literatura culta.

·         S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

-S. XX:

- Inici del procés de normativització: La consciencia de normativitzar el català.

- La normalització: Ús de la llengua a tots els àmbits d’ús. 

Paper de l’escola en el procés de normalització d’una llengua minoritzada

                El paper de l’escola en els processos de normalització d’una llengua minoritzada es important ja que és un més dels agents socials implicats, i com a tal hauria de realitzar algunes funcions molt importants del procés:

                -Difusió de la norma de la llengua minoritzada.

                -Facilitar l’adquisició d’aquesta per part de la població més jove.

                -Normalització, tant de la pròpia institució escolar com de la comunitat educativa de que es nodreix.

                No hi ha cap dubte, doncs, que l’escola és un instrument privilegiat en la política lingüística d’un país i per tant, ha d’aconseguir que el procés de substitució es pare per a que els alumnes aprenguen la llengua estàndard.

 Situació educativa del País Valencià

                El País Valencià, es troba en una situació ambigua pel que fa a l’ordenament jurídic en matèria lingüística, a més a més té una tímida política d’extensió de l’ús del valencià i unes circumstancies socials adverses.  Tot i això, gràcies al esforç corporatiu del sistema educatiu, s’ha mantingut viva la flama de la llengua, però lamentablement la situació del valencià no es gens afalagadora ni dins del sistema escolar ni dins del cos social.

 Sistema educatiu bilingüe aplicat a la Comunitat Valenciana

                A les escoles de la nostra comunitat hi poden haver establerts tres programes educatius diferents per a potenciar el domini de la llengua valenciana. Aquests programes son el PEV, el PIL i el PIP.

                L’alumnat escolaritzat al PEV (programa d’Ensenyament en Valencià), representa un 29% del total de l’alumnat, mentre que l’alumnat escolaritzat al PIP (Programa d’Incorporació Progressiva), representa el 71% ( 54,2% en zones amb predomini lingüístic valencià i 16,8% en zones amb predomini lingüístic en castellà amb el valencià sols com a assignatura).

                Amb aquestes dades podem veure, que en una comunitat on el valencià es la llengua oficial, l’escolarització en el PEV té un percentatge molt baix en comparació amb el PIP que és el programa més utilitzat per la societat. L’alumnat que s’escolaritza en valencià creix, però ho fa molt lentament , d’altra banda, l’exempció del valencià continua sent permesa.